Venint cap aqui ens vam creuar amb diferents cotxes militars de l'exèrcit Alemany i algun petit tanc amb un soldat treient el cap per la porta de dalt. Sembla que els alemanys els hi agrada fer "pose" o mostrar el seu potencial militar pels carrers. Fet que desconeixia, un fet curiós i intimidatòri, digne d'investigar els motius de tal exibició tot i que són força clars.
Estem a Kirchheim, a casa dels Grosseltern, dels avis, és un poble petit al costat de múnich on s'hi pot veure immigració asiatica i sudamericana. La diferència entre el nord-oest i el sud de gent nouvinguda és més que perceptible i del tot normal per la quantitat d'industria que envolta Munich. La ciutat és comparable amb Barcelona salvant les diferències, té molta infraestructura d'interès, tradició i cultura Bavaresa, i trobo curiós trobar-me a gent pel carrer vestits de bavaresos.
El que té la ciutat i en general totes les grans ciutats d'Alemanya, són grans zones verdes molt al centre. Aqui estem parlant de l'Englischer Garten, un parc immens i molt ben conservat on s'hi pot passar llargues estones amb els amics, tocant la guitarra, fent barbacoes, anant amb bicicleta o passejant amb cavall. Aquest jardí és el més gran però té altres places habilitades pel relax al bell mig de la ciutat com Marienhof, Hofgarten o Alter Botanischer Garten.
El més bonic del dia és tornar de la ciutat i rebre abraçades dels nens, arribes cansada però quan passes la porta canvia l'estat d'ànim. I això és d'agraïr. Quan veus els nens tant contents tots els problemes que et passaven pel cap, desapareixen com per art de màgia. I és que a la vida no tot va com jo voldria, a vegades els problemes ofeguen però s'ha de procurar posar distància i viure aquesta experiència al dia a dia i recomenar-la molt per aquell que pugui o que no sàpiga que fer amb la seva vida. I qui pensi que no serà capaç de cuidar nens i es tiri enrere per aquest motiu, mai s'ha de deixar res per intentar per por o per inseguretat. Jo vaig venir tenint la por de no ser capaç de cuidar nens però m'he posat a prova i estic contenta del resultat.
Del que no estic tant contenta és del meu alemany, si bé és cert que ja puc entendre molt i que puc mantenir una conversa bàsica, em sento que em costa força. Suposo que aprendre un idioma de manera fluïda no és d'un dia per l'altre i jo vull correr massa, o potser sóc massa exigent.
Ara ja estem de setmana santa, en aqui fan més de dues setmanes de festa, el que se'n diu: Osternferien. A alemanya la primavera és molt esperada i per això és habitual trobar els aparadors plens de conills, ous de pasqua i la frase: Frohe Ostern. La calor i els camps florits són força esperats després d'hivern força frescos.
La vida d'Aupair té estones de tot, a vegades toca aguantar els plors incomprensibles a l'hora de dormir o baralles sense sentit, i a vegades et fan somriure perque te'ls acabes estimant i totes les coses bones passen per sobre de totes les dolenteries. Estic contenta amb la familia que m'ha acollit i estic molt contenta de poder cuidar d'aquests quatre dolentots que m'estimo molt.
Així que podriem dir, que després d'un mes i mig en terres alemanyes, l'experiència m'agrada tot i que per ser perfecte només em faltaria compartir-ho amb la persona que sempre em fa somriure, que confia amb mi i que m'ajuda a tirar endavant, el meu company de viatge i de la vida! Però la distància fa pensar i com més penso més clar veig que no importa quanta sigui la distància mentre el que t'uneix és immensament fort, no importa lo lluny que estigui perque cada dia que passa tinc més clar quin és el meu lloc. I potser la vida no posa les coses fàcils però quan dues persones tenen un desig compartit molt fort, pot passar un temps d'enyor, un temps dificil però tard o d'hora s'aconsegueix, i així ho vull creure.
Auf Wiedersehen Leute und Viel Spass!
